Els castells s'han convertit en una de les expressions més brillants de la cultura popular i tradicional a Catalunya. Van començar a adquirir protagonisme al segle XVIII, en els balls populars de cercavila de les moixigangues o ball de valencians. La primera documentació que prova l'existència de colles castelleres és del 1805; actualment hi ha una seixantena d'agrupacions o colles en actiu escampades arreu del país, la qual cosa és un bon indicador de la pervivència de la tradició i de la vitalitat del fet casteller.
La tradició de bastir construccions humanes és una realitat viva i dinàmica en l'àmbit territorial que li és propi. Els castells han esdevingut un fenomen singular en l'àmbit mundial, un referent simbòlic de la cultura catalana al món, sòlidament arrelat a la societat, culturalment transcendent i, alhora, un fenomen plàstic d'una gran bellesa que transmet emoció.
Però l'autèntica virtut dels castells -més enllà de l'atractiu i el valor intrínsec que tenen com a construccions humanes-, el que els ha fet perdurar en el temps, és la capacitat d'integració social: permeten que les persones que hi participen (siguin homes o dones, i independentment del seu origen social i geogràfic i de la seva edat) posin el seu esforç individual per sobre de les diferències i de manera desinteressada per a assolir solidàriament un objectiu comú, compartit i col·lectiu.
Aquests valors universals són el veritable patrimoni dels castells, que, oberts com estan a tothom, volen compartir amb la resta de la humanitat.
Per tots aquests motius, el Parlament de Catalunya dóna suport a la candidatura per a la inscripció dels castells a la llista representativa del patrimoni cultural i immaterial de la humanitat, de la Unesco.